Quan una literatura, com la catalana, ha patit un buit força evident durant els segles moderns, s’agraeix fora mesura que homes i dones de lletres, professors o no, ofereixin a la ciutadania lectora les peces més importants escrites per altri en aquells segles en què la nostra literatura es va eclipsar. Quan un llegeix les diverses traduccions catalanes de la Ilíada o l’Odissea que ja tenim, els Pensaments de Pascal, la gran novel·la anglesa dels segles XVIII i XIX, Proust en dues versions diferents i excel·lents, l’Orlando furioso de Bonaventura Vallespinosa —de qui s’ha parlat massa poc—, la Comèdia del Dant i de Sagarra, la Crítica de la raó pura, i no parlem dels clàssics grecs i llatins que va finançar Cambó i que ara, en mans noves, continua donant fruits, i moltes coses més, llavors un quídam alça els ulls al cel per donar gràcies, si res més no, a la roda variable de Fortuna.

Salus est Cataloniae litterae transferre, com va dir un humanista de la cort d’Alfons d’Aragó: la salvació de les lletres catalanes es trobarà en la traducció. Seguir leyendo